Tzvetan
Todorov és un intel·lectual búlgar amb coneixements en diverses disciplines
humanistes com la filosofia, la llengua o la història. Des d’aquest àmbit ens
ofereix un punt de vista més ampli de l’art. En aquest assaig Todorov s’apropa
a un dels punts d’inflexió més importants de la història de l’art analitzant
les pintures de la regió de Flandes durant els segles XIV i XV. Aporta a aquest
esdeveniment un caire filosòfic per fer-nos entendre el canvi que va suposar en
la mentalitat de les persones el Renaixement.
Partirem
d’un punt on el cristianisme es va imposar a qualsevol mentalitat pagana, sense
deixar d’esmentar la consideració que existia cap a l’individu i la raó en
èpoques prèvies, però que es van veure exterminades arribada l’emergència de la
doctrina cristiana. El filòsof pagà Plotino, previ al cristianisme, engendra la
idea de la alienació del cos. Allò físic com a presó de l’anima. “S’avergonyia
de tenir cos”, motiu que el feia rebutjar els retrats. El cristianisme el que
proposa és l’ànima com allò proper a la divinitat (no es pot representar per
que no existeix al nostre món) i el cos com allò proper a l’infern (per tant no
es mereix ser representat). A partir d’aquí Nicolàs de Cusa ens fa entendre que
si Déu ens ha creat tots som part de Déu. “Així com la humanitat és una imatge
reduïda i imperfecta de Déu, tot home és una imatge reduïda i imperfecta de la
humanitat. I tot home experimenta la humanitat”. Aquest canvi en la consideració de la
divinitat fa revalorar-se al propi individu, aportant-li certa autonomia a
l’hora de pensar. Finalment s’acaba produint el Renaixement, el renaixement de
la raó. L’individu preu consciència d’ell mateix imposant poc a poc distància
respecte l’església i la seva divinitat totpoderosa.
Durant
tot aquest temps la pintura s’havia convertit en el mitjà a través del qual
l’església difonia el seu dogma. La única funció d’aquesta va ser passar a
representar passatges de les santes escriptures amb imatges per una major
comprensió del poble. Poc a poc aquestes representacions purament simbòliques
es van anar tergiversant i agafant un caire més humà, es va desdibuixant la
frontera entre el món espiritual i el món físic. A Flandes aquest canvi es
comença a observar mitjançant els il·luminadors de libres, on trobem escenes
quotidianes i paisatges amb els que qualsevol de nosaltres es podria sentir
identificat.
Robert
Campin és qui va realitzar el salt a la pintura amb les representacions on
conviuen éssers santificats amb humans, on les divinitats s’humanitzen i les
podem observar en àmbits domèstics. Introdueix la llum i les ombres com a eina
per tractar el temps, per capturar un moment concret.
Per la
seva banda Rogier Van der Weyden segueix retratant individus i divinitats de
manera conjunta, però marca una clara línea a l’hora de compararlos amb
divinitats, a les quals els hi dona els aires de superioritat que pretén
l’església. Crea unes pintures “piadoses, realistes y belles.”
El cas
més rellevant és el de Jan van Eyck. Un pintor singular dins de la història de
l’art. No només introduïa el temps a les seves obres, feia que s’aturés. El seu
extrem realisme fa que cada pintura escenifiqui un moment únic, etern. Treu els
homes del món real per situar-los a l’eternitat i apropar-los així a les divinitats.
En mirar les seves obres passem de la percepció a l’observació. Ens apropa a un
estat mental que personalment em recorda a la meditació, l’assimilació plena de
l’instant present. Tracta una de les qüestions que més ha donat de que parlar
al món de l’art, el temps, d’una manera insòlita. Perquè busquen els cubistes
representar el temps en les seves obres? Si van Eyck es capaç de situar-se per
sobre d’aquest i parar-lo. Jan van Eyck és un clar exemple del poder dels
artistes per relativitzar la realitat, per arribar a veure més enllà de la
simple mirada física.
Un cop
més s’evidencia el poder de l’art i dels artistes per reflectir els estats de
la societat, avançar-se als canvis i mostrar el camí cap a aquests. Actualment
ens trobem en un moment que suscita un canvi de consciència d’aquest tipus, una
reordenació de l’estructura social, de l’estructura mental i una presa de
consciència de nosaltres mateixos per sobre d’un sistema que només sap dilatar
l’esquerda entre els beneficiats i els exprimits. No sé si es cosa de la
relativització que ha patit l’art amb el capitalisme o del poc interès cultural
d’una societat abalida, però dona la sensació de que l’art ja no té la
suficient força com per remoure les masses o, esperem, que simplement encara no
hagin trobat el moment.
Rubén Ramal Argany
No hay comentarios:
Publicar un comentario